Des de Sant Andreu de Palomar - Jose Luis Muñoz

Tal dia com avui, encara que podria ser qualsevol dia, el dimecres 17 de gener de 1940 en el cinema ODEON de Sant Andreu, s'anunciava el programa doble "Margarita Gautier" i "Millonario a Sueldo". El cinema era allò que hi havia abans de Netflix, de Youtube, del Laser Disc, del vídeo Beta i del canal UHF, i era tan bo que fins i tot feien programa doble perquè una sola pel•lícula era incapaç d'omplir les ànsies de viure altres vides. En la que va ser la sala de cinema més gran de les sis que va arribar a tenir el barri de Sant Andreu de Palomar, aquell dia Greta Garbo a la pantalla de polsades infinites va il•luminar la gran platea allunyada de les malaltisses agorafòbiques i anorèxiques multi sales actuals. Una platea fruint de begudes gasificades que no prometien res més que calmar la set i lliure de crispetes que no estaven incloses a les cartilles de racionament. La pel•lícula "Margarita Gautier", que en realitat es deia "Camille" p

A Sant Andreu, al metro de l'L1 de Fabra i Puig, que és com dir l'inframón, perquè ja se sap que les càmeres les carrega el diable, hi sobreviu un fotomaton en el limbe dels nostàlgics vintage, de la modernitat hipster, de la urgència administrativa i de la fugaç felicitat d'un instant en companyia. Abans que les selfies, ja existien les selfies, d'ençà que en 1925 en ple cor de Nova York,  al 1659  de Broadway  Street  a Manhattan,  Anatol   Josepho  va instal·lar el primer  Photomaton  tal com el coneixem avui. Mai una simple cortineta que ni tan sols fa l'esforç d'arribar  al terra  ha proporcionat tanta discreció, ni mai un tamboret giratori ha estat tan democràtic sabent-se adaptar a la diversitat humana. Mai mig metre quadrat ha servit de record perpetu del final de divertides nits amnèsiques o mut testimoni d'indiscrecions. Res com un fotomaton per deixar palesa l'amistat indestructible d'amics i amigues que ara ja ni es truquen o per