Migrants

Avui m'han explicat una història real, que a més coincideix amb l'argument d'Amador, l'última pel·lícula de Fernandez de Aranoa., però com sempre la realitat supera la ficció. Posem que aquesta història succeeix per exemple a Sant Adrià de Besòs, posem que el protagonista masculí es diu Juan, te 82 anys i pateix una malaltia que l'obliga a fer servir una cadira de rodes i ser assistit per Violeta, de 32 anys.

La història de Juan és la de molts Juanes, va néixer a Écija, al si d'una família camperola de 7 germans, tot nois. La seva família va perdre una guerra i quasi bé havia perdut l'autoestima per culpa de la gana. Com molts altres abans que ell va escapar, creuar el país en el Sevillano per acabar saltant pocs metres abans d'entrar a l'Estació de França per evitar ser agafat per la policia, tancat al Pavelló de les Missions de Montjuïc i deportat de tornada per il·legal i manca de papers.

Posem que Juan, després de treballar molt i descansar poc a la seva barraca del Camp de la Bota, aconsegueix un pis amb frigorífic, un treball a una cadena de muntatge, enamorar i enamorar-se de Maria Dolores. Després vingueren els fills, la tele, primer en blanc i negre i després de la mort d'un dictador el món es va saturar de colors.

Ara però tot queda molt lluny de la seva cadira de rodes, si no fos per Violeta que l'empeny 6 dies a la setmana, fins i tot el parc on cada dia pren el sol estaria massa lluny. Violeta va néixer a Bolívia i com Juan, va fer fa 55 anys, va arribar sense papers. Cada dia quan acaba d'empènyer la cadira de Juan fins el dèbil sol d'hivern, abans d'entrar al tren que l'ha de portar a l'Hospitalet fa el signe de la creu perquè te por que en arribar a destí pot tenir una topada amb la policia que li demanin papers que no te. Si això succeïx li suposaria ser reclosa en un Centre d'Internament per a Estrangers, que ja no està al Pavelló de les Missions i posteriorment deportada a Bolívia.

Les coincidències entre les dos històries vitals serien molt tristes si no fos perquè encara és més trist que Carlos, el fill gran de Juan, és dels que pensen que la culpa de la crisi és dels immigrants que com Violeta tenen cura de milers de Juanes.

Carlos culpa a Violeta i no als especuladors que van voler fer-se massa rics. Molts Carlos neguen una oportunitat a les Violetes i no protesten perquè els bancs fan desnonaments de famílies a les que van vendre que era una bona idea endeutar-se per sobre de les seves possibilitats i a més de quedar-se amb els seus habitatges obliguen a les famílies dels Carlos de torn a continuar pagant les seves hipoteques.

El pitjor però per Violeta no seria ser retornada al seu país, el que li treu moltes nit la son és quan somnia que un policia no li permet arribar a recollir als seus dos fills a la sortida de l'escola.

Gràcies a Juan Carlos Villamizar que em va explicar aquesta història més o menys així i més o menys real.