CREU DE TERME DESAPAREGUDA A SANT ADRIÀ

Les creus de terme que assenyalaven els límits dels termes parroquials van ser un costum introduït al segle XIV. La divisió del territori en municipis al segle XVIII les va respectar, però els va treure protagonisme. El geògraf i historiador Francesc Carreras Candi en relaciona a Barcelona onze d'antigues, que van anar desapareixent. Algunes han conservat el seu record en el nom dels carrers, com és el cas de la Creu dels Molers, al Poble Sec, i de la Creu Coberta, a Hostafrancs.

La història del Creu de Sant Martí és enrevessada. Trobem documentat que el 1344 n'existia una en un dels camins d'entrada a Barcelona des del Vallès, a prop del coll de la Celada. Francesc Carreras Candi creu que va ser la que van traslladar a prop de l'església de Sant Martí de Provençals; però segons el també historiador Agustí Duran i Sanpere es tracta de dues creus diferents, ja que afirma que la del Coll de la Celada va ser destruïda durant la Guerra de Successió.

Tingui la raó l'un o l'altre, tots dos coincideixen a assenyalar que la Creu de Sant Martí va ser refeta el 1589, i així va arribar als temps moderns. Una publicació del principi del segle XX evocava amb melangia que era l'única creu de terme del Pla de Barcelona que havia resistit el pas del temps, ja que la Creu Coberta, que marcava el camí d'entrada des del Llobregat, havia estat derruïda. La de Sant Martí es trobava enmig dels camps de la Sagrera, però el creixement fabril va provocar-ne el trasllat a prop de la Torre del Fang, al carrer del Clot, cantonada amb el d'Espronceda. L'any 1912 se'n va fer una còpia per conservar l'original en el museu creat al Parc de la Ciutadella, però va ser destruïda durant la Guerra Civil, i l'original del museu es va perdre durant el trasllat de les peces al nou Museu Nacional d'Art de Catalunya, a Montjuïc. En algun moment de la postguerra va fer-se'n una reproducció; cal suposar que basant-se en fotografies, per posar-la al final del carrer de Guipúscoa, on acaba el terme municipal de Barcelona.

Posteriorment, es van aixecar noves creus de terme per raons més aviat sentimentals. Algunes van ser destruïdes durant la Guerra Civil i reconstruïdes, com és el cas de Sant Martí, a la postguerra. 

Curiosament, al mateix carrer d'Extremadura, cap a la Gran Via, es troba la creu de terme de Sant Adrià, posada a la banda de Barcelona. 

La creu de terme de Sant Martí ha estat subjecte a molts canvis geogràfics provocats per la història que la posicionen, al llarg del temps, per diversos indrets de Barcelona; fins i tot, la Creu de Sant Martí no és la Creu de Sant Martí sinó que és una reproducció en pedra, en granit.

Damunt d’un pedestal circular en sardinell de maó, una pedra cilíndrica plana i encara, a sobre, una altra pedra cilíndrica molt semblant a un tambor. De fet és una graderia de dos escalons de gran simplicitat i sense cap mena de valor ornamental i que, sense voler, donen la sensació d’una llarga provisionalitat tot i que simbolitza el calvari.

El fust de la columna de granit té una secció quadrangular tant a la part inferior com en la superior i entre ambdós extrems un bisellat en cada díedre que aconsegueix una petita sensació de lleugeresa. Aquesta canya aguanta un capitell de quatre costats, el collarí del qual es pura insinuació. El gruix del tambor no és més que quatre querubins amb les ales desplegades, tots ells d’una factura molt austera. Al damunt, un àbac com encoixinat on descansa la creu de braços rectilinis de dues cares. La que mira cap Barcelona amb el Crist clavat a la creu, i un lleu perizonium, la que mira a Sant Adrià del Besos, amb la Mare de Déu amb el nen Jesús a coll i amb expressió de felicitat maternal reposant sobre una petita mènsula; la Verge amb una vestidura molt simple. Entre l’anvers i el revers, una decoració en forma de volutes tant a la part superior com inferior de la creu. 

Malhauradament aquesta avui aquesta creu ha desaparegut i no s'ha inastal·lat una nova còpia al seu lloc .

Bibliografia

Carreras Candi, Francesch. La ciutat de Barcelona.. Editorial Alberto Martín, Barcelona 1916 (Geografia General de Catalunya), p. 411, 959.

Curet, Francesc. Visions barcelonines: Muralles enllà. Dalmau y Jover, Barcelona 1956, p. 15.

Durán i Sanpere, Agustí. Barcelona i la seva història. Vol. I. Editorial Curial, Barcelona 1973, p. 616-617.

Freixa, Josep. Història de Sant Martí de Provençals. Foment Martinenc, Barcelona 1982, p. 71.

Barcelona a la vista (Barcelona) Vol. 1, quadern n. 12.