60 anys del Biscúter, microcotxe d'èxit fabricat a Sant Adrià de Besòs

 

Durant la postguerra va triomfar un microcotxe bo, bonic i, sobretot, barat: el Biscúter. Costava 35.000 pessetes, molt més econòmic que un cotxe importat. Tot i així, representava 3 anys de sou mitjà de l'època.

La patent era francesa, però un grup d'empresaris catalans la van comprar. Al 1953 van constituir l'empresa Auto Nacional, S. A. i van situar la fàbrica a Sant Adrià de Besòs, que també va centralitzar la producció de les motocicletes Bultaco.

 

Durant 10 anys el Biscúter va ser el cotxe més popular. Es van produir 10.000 biplaces contant les versions furgoneta i coupé. Després va quedar eclipsat pel 600. Tot i així, la fàbrica amb altres usos encara resta dempeus.

Cadena de producció dels tallers en el quals la fàbrica Autonacional de Barcelona produïa el Biscuter. / ARXIU MIGUEL PASCUAL LABORDA

Què és un microcotxe? Si ens referim al vessant tècnic, ens ho explica el periodista belga Jacques Ickx, amb el seu personal estil humorístic, en un article de L’année automobile 1958: “Fixem-nos en trets que escapen de l’ortodòxia de la construcció automobilística: motors de menys de quatre cilindres i menys de 600 cc, caixes de canvis elementals (no sempre), rodes de 12 polzades o menys, distància entre eixos de 2 m com a molt, longitud total propera als 3 m, pes en buit inferior a 500 kg, sense oblidar aquesta tendència a la recerca de l’economia constructiva”.

A Espanya, on els carrers semblaven museus de cotxes atrotinats i l’economia encara no s’havia recuperat de tres anys de guerra civil més cinc d’aïllament, no hi havia indústria de l’automòbil i sí una florent motociclista. Per això van proliferar els microcotxes tot i que només el Biscuter  arribaria a produir-se a gran escala.

 

Entre els seus impulsors hi havia gent ben relacionada amb el règim, no cal oblidar-ho —el nom de la raó social ho deixa clar: Autonacional— com l’empresari Llorenç Marco Sarrió i el fabricant de cadenes Benet Jofre. El tercer home era Damià Casanova, com a cap de taller, fill d’exiliats i format com a enginyer a la Universitat de Tolosa de Llenguadoc, el qual va contactar amb Gabriel Voisin per comprar-li la patent del microcotxe presentat al Saló de París de 1950, que pensaven construir sota llicència a Barcelona. Gabriel Voisin va venir de París a Barcelona i va supervisar la optimització del projecte personalment,

Autonacional basteix unes naus (que encara existeixen) a Sant Adrià de Besòs d’on, després de la seva presentació a la Fira de Mostres de Barcelona l’any 1953, el 1954 comencen a sortir les primeres unitats del vehicle, perfeccionat respecte de l’original per Voisin i Casanova, adaptant-li com a planta motriu el monocilíndric Hispano-Villiers de 197 cc amb la famosa superculata de l’enginyer francès.

Marco vol fer-ho sense estar-se de res i ofereix la presidència de la firma a Josep Maria Marcet Coll, el carismàtic alcalde de Sabadell, que els facilita moltes gestions, a més d’obrir-los les portes del Pardo (el lliurament a Franco del Biscuter número 1.000 suposa un bon cop d’efecte).

De mica en mica, el Biscuter va arrelant entre el públic: es posa en marxa el Club Biscuter, amb seu al carrer Muntaner, s’organitzen excursions i desfilades i més endavant apareixen noves versions del model (rubia, furgoneta, Pegasín), si bé l’empresa anirà perdent el rumb per desavinences entre els socis i la caiguda del mercat per l’efecte 600. El 1958 es deixa de fabricar, tot i que durant quatre anys més encara es venen unitats en estoc.

No és cert que Voisin menystingués el Biscuter, ben al contrari, parlava ben cofoi del seu “model espanyol”, el més potent de tots i sobretot l’únic que es va fer en sèrie. Sí que abominava, i així ho diu a les seves memòries, de la versió 200-F per la pesant carrosseria de fibra de vidre que el feia pensar en “una espècie de Cadillac presumptuós”.

El primer model de Biscuter català va ser el anomenat "Biscúter 100" i el model superior "Biscúter 200 A". El model 100, el més popular, era un petit cotxe biplaça tot i que sovint s'hi encabia un tercer ocupant- amb una carrosseria d'alumini, capota de lona i seient únic, de només 200 kg i que feia 2 m 56 cm de llarg per 1 m 14 cm d'ample. Estava equipat amb motor de moto, Hispano Villiers, d'un sol cilindre, dos temps i tot un seguit de sorprenents solucions tècniques com, per exemple, el seu sistema d'arrencada en què s'estirava una cinta, a l'estil dels motors fora borda (el model superior tenia un sistema normal d'encesa elèctrica)i, com que es podia aparcar aixecant-lo per un dels dos extrems, sense massa esforç si era precís, no va tenir marxa enrere fins al 1955. La seva velocitat màxima era de 75 kms/hora i el seu consum de gasolina d'uns 4,5 litres/100 kms.

Al llarg dels següents anys es construïren, a més dels models esmentats, el model "Comercial" o "Rubia" 200 C, amb capacitat per a quatre persones; la furgoneta 200 I, amb capacitat de 250 kg de càrrega, a més del conductor i el "Coupé" 200 F, darrer model presentat per la marca, el 1957, amb carrosseria de plàstic.



VÍDEO COM EREN ELS MICROCOTXES:

http://www.rtve.es/alacarta/videos/television/acuerdas-los-microcoches/584161/

MÉS INFORMACIÓ

http://ca.wikipedia.org/wiki/Bisc%C3%BAter

http://grupo7.com/microcoches/biscuter.htm

http://losorigenes.net/marcas/biscuter/biscuter.html