El somni de Cerdà
Article publicat a La Vanguàrdia el 21/04/2017
Qui no ha somiat a poder viatjar a una època passada amb una màquina del temps? Les màquines del temps però no existeixen i potser no existiran mai, sinó tal vegada ja tindríem gent del futur entre nosaltres i més aviat, sovint sembla que hi ha gent entre nosaltres que encara viu en el passat. En canvi hi ha qui viatja per conèixer món. Qui no ha anat a l'altra punta del món i qui en canvi no visitat mai Sant Adrià de Besòs?
Quan viatgem lluny en sentim
intrèpids aventurers, malgrat el perill que ens anunciaven els antics
exploradors que quan no podien avançar més deixaven escrits als mapes que més
enllà habitaven monstres. Nosaltres però som capaços d'endinsar-nos en el desconegut, nosaltres i un milió de
turistes més que visiten el mateix indret que nosaltres cada any, i ens sentim
exploradors aventurers passejant per un carrer d'una ciutat llunyana mirant
aparadors de Zara, Mango, H&M,...
fent càlculs de què barat surt allà comprar al canvi. En
canvi quan anem en transport públic ens sentim sovint més perduts i indefensos
que en el laberint de carrerons i ghats de Varanasi.
...I si us digués que hi ha
llocs, no gaire lluny, que són com vòrtexs on és possible viatjar en
el temps i alhora en l'espai sense moure's del lloc. Indrets
on mereix anar i no habiten pas monstres sinó les restes d'antics i nous
somnis... Ildefons Cerdà va tenir un somni, va voler transformar Barcelona, una
ciutat que a mitjans del segle XIX patia, una ciutat empresonada i malalta, una
ciutat que va voler transformar en jardí, una ciutat més enllà dels mateixos
límits de la ciutat, una ciutat
rectilínia, endreçada, una ciutat per ser viscuda, ... i al final de tot,
tocant el riu Besòs un gran parc, un parc gegantí, equivalent a 150 illes de
l'eixample, equivalent a 2 milions de metres quadrats, equivalent a 200
hectàrees, equivalent a 400 camps de futbol, ara sí oi? Gegant. El seu projecte per cert no va
guanyar, però va ser imposat perquè era el millor. Un altre arquitecte que va
participar en el concurs per eixamplar la ciutat i
tampoc va guanyar, Josep Fontseré, també pensava en un gran parc en aquest
sector on habitaven monstres.
El Porciolisme però va canviar la voluntat de fer una ciutat
jardí per viure per una
ciutat del Monopoly per
especular. A cop de requalificació els terrenys per a equipaments (zones
verdes, escoles, ambulatoris) i els terrenys industrials es convertien en blocs
de pisos.
Més enllà, on habiten
monstres, o el que és el mateix, on els mapes del metro de la Línia 2 o de la Línia
4 encara avui indiquen carrers amb noms franquistes malgrat que els franquistes
ja no hi són, o sí i per això els mapes del metro no els han canviat. Més enllà
hi ha les restes, els ossos, el fòssil de
qui havia de ser el gran Parc del
Besòs de Cerdà. El Parc del Besòs de Cerdà existeix, malgrat que enlloc ho
digui, malgrat que molts heu passejat per Central Park,
els Champs Elysees o Rikugien i
quan us parlen del Besòs us sona a lluny i no sabeu ben bé per
on para. És veritat que els mapes amb noms franquistes
de la Línia 2 i la línia 4 tampoc ajuden gaire.
El Parc del Besòs, el parc
somiat per Ildefons Cerdà existeix, però és com aquelles famílies bé vingudes a
menys, que volia ser el gran parc de Barcelona i va acabar sent petit parc de
barri, parc de jubilats, de gossos, d’infants, ... on no ha arribat encara la
febre del paleorunning ni
de la postmodernitat de pícnics sobre l'herba amb barbes i gafapastes,
on els arbres creixen tranquils sense sentir-se ofegats per la moda de les
acrobàcies de les Slackline, un parc que podia haver estat però no
és, un parc però que conserva l'orgull de ser les restes del que un dia va
voler ser. Un parc sense postureo.
El parc del Besòs és el que
queda del que va voler ser el gran parc de Barcelona, un parc que ens permet
viatjar no només en el temps a
allò què va voler ser aquella ciutat
jardí sinó també lluny,
sense molestos controls de seguretat ni la manca d’espai de vol barat ni
suplement per maleta.
Fa poc més de cent anys quan
s'edificava l'eixample de Cerdà va arribar un esport estrany, jugat per
immigrants anglesos que xutaven una pilota amb els peus. Un esport que es
jugava en camps de terra i que va fer furor a la societat catalana del moment,
un furor que encara avui dura. Viatjar al Parc del Besòs suposa el més semblant
al que va passar en aquell moment. També es juguen sobre la seva terra estranys
esports, com sempre els immigrants ens porten el millor. La tranquil·litat del parc permet sentir el soroll de
l'impacte de la pilota de criquet contra el bat, crits de joia en urdú que
sovint es barregen amb els de l'altre extrem del parc, que no és tan
gran com el va somiar Cerdà, i se senten els crits en espanyol dels jugadors d'Ecuavoley.
Avui a futbol ja no es juga sobre terra, just al costat de parc hi ha un camp
de futbol abandonat perquè sense gespa artificial no ets un camp. En el futbol
ens hem convertit en nou-rics.
Segur que als que juguen al criquet uns metres més enllà els hi encantaria
tornar-li la vida a aquell camp oblidat.
Al Parc del Besòs també se
sent el castellà amb paraules catalanes dels immigrants que porten tota una
vida passejant per aquí, des de quan el parc no era parc, si no descampat i van haver de fer una
intifada perquè els "porciolistos" preferien fer pisos a equipaments, aquesta però és una altra història.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada