José Figueras Ibáñez, un esclau de Franco de Sant Adrià
En gener de 2017 us parlava de com l'actual Pont de la Nacional II sobre el riu Besòs a Sant Adrià de Besòs, havia estat construït gràcies a un destacament de presos esclaus del règim franquista.
http://desdesantadriadebesos.blogspot.com.es/2017/01/lactual-pont-de-la-nacional-ii-sant.html
Aquest no va ser l'únic cas, la utilització de la mà d'obra esclava va ser la base del sistema de repressió franquista arreu del país. També gent de Sant Adrià va ser repressaliada i convertida en mà d'obra esclava lluny. Aquest és el cas de l'adrianenc José Figueras Ibáñez.
José Figueras Ibáñez, de Sant Adrià de Besòs, va ser un dels centenars de milers de persones que van patir la repressió organitzada de la dictadura militar franquista. José ho va pagar a treballar com a esclau en el Batalló de Treballadors Número 4 (L'Almoraima, Castellar de la Frontera) en la construcció de la carretera que uneix Castellar amb Sotogrande i que encara avui podem fer servir. Les obres d'aquest Batalló de mà d'obra esclava entrava dintre del pla Franquista de fortificacions de l'estret o cosa que és el mateix la preparació d'aquesta part del país per a l'entrada en la Segona Guerra Mundial del costat de Hitler perquè Franco aconseguís una de les seves ambicions. Conquerir Gibraltar i quedar-se amb tot el nord del Marroc.
http://desdesantadriadebesos.blogspot.com.es/2017/01/lactual-pont-de-la-nacional-ii-sant.html
Aquest no va ser l'únic cas, la utilització de la mà d'obra esclava va ser la base del sistema de repressió franquista arreu del país. També gent de Sant Adrià va ser repressaliada i convertida en mà d'obra esclava lluny. Aquest és el cas de l'adrianenc José Figueras Ibáñez.
José Figueras Ibáñez, de Sant Adrià de Besòs, va ser un dels centenars de milers de persones que van patir la repressió organitzada de la dictadura militar franquista. José ho va pagar a treballar com a esclau en el Batalló de Treballadors Número 4 (L'Almoraima, Castellar de la Frontera) en la construcció de la carretera que uneix Castellar amb Sotogrande i que encara avui podem fer servir. Les obres d'aquest Batalló de mà d'obra esclava entrava dintre del pla Franquista de fortificacions de l'estret o cosa que és el mateix la preparació d'aquesta part del país per a l'entrada en la Segona Guerra Mundial del costat de Hitler perquè Franco aconseguís una de les seves ambicions. Conquerir Gibraltar i quedar-se amb tot el nord del Marroc.
Treballadors esclaus Camp de Gibraltar
L'arribada massiva de presoners dels batallons de tot el territori espanyol al Camp de Gibraltar a partir de maig de 1939, té una clara explicació històrica. Pocs mesos abans del començament de la II Guerra Mundial, des de maig de 1939, a la comarca es va instal·lar el gruix dels presoners de l'exèrcit republicà vençut convertint-se en la mà d'obra d'un dels projectes de màxima prioritat de l'Estat Major franquista: El Pla de Fortificacions de la Riba Nord de l'Estret.
Es crearà per a això la Comissió de Fortificació de la Frontera Sud que va ser dirigida pel general de brigada d'artilleria Pedro Jevenois Labernade. Aquesta comissió, la missió era estudiar les necessitats militars de l'àrea d'influència de l'Estret i dels voltants de Gibraltar, va elaborar diversos informes que van donar lloc a les obres de fortificació i artillat de l'Estret. L'organització defensiva en l'àrea de l'estret de Gibraltar va ser, sens dubte, un dels projectes estrella del règim franquista. A la primerenca data del 10 de maig de 1939 (feia poc més d'un mes que havia acabat "oficialment" la guerra civil), i en el context històric de preguerra mundial, comencen a arribar a la comarca, progressivament i de manera massiva, tot el material necessari, i el personal, oficials de l'exèrcit, que dirigiria els treballs.
S'organitzaria la costa, donant-li especial atenció a les fortificacions en les línies de possibles desembarcaments, motivat per l'opinió predominant en l'Estat Major franquista de la possibilitat d'un desembarcament de les forces aliades a les costes a l'oest de Tarifa en cas de conflicte, per tal de tenir assegurades la possessió de la costa sud d'Espanya en l'estret i que en unió de la costa nord d'Àfrica en el mateix estret, li donarien a França i Anglaterra la possessió d'aquest pas clau de la Mediterrània i la clau del triomf en la pròxima contesa, en cas que esclatés.
La mà d'obra esclava emprada va patir l'evident duresa de la vida als camps de concentració. Alimentació deficient, morts per fam i malalties, manca d'higiene, el fred o la manca d'abric ... A més, testimonis dels supervivents parlen d'assots, càstigs corporals i també un sistema d'espionatge i delació entre els mateixos presos posat en marxa per l'exèrcit que eufemísticament ho va denominar Servei Especial en els Batallons de Treballadors.
Per als intents de fuga hi havia ordres clares. Això és el que diu una ordre de la Caserna del Generalíssim de 23 de maig de 1938: "A més del filat amb la qual han de tancar els masos o llocs en què es trobin, es faci una rasa, i al qual intenti sortir sense permís per un lloc diferent de l'entrada, se li faci foc sense previ avís. Ordeno que s'observi el rigor més gran amb els presoners dins de la més estricta disciplina".
Aquestes condicions de vida són les que va patir José Figueras Ibáñez en el Camp de Gibraltar i els 30.000 presos que hi van passar. Fins a quinze batallons diferents van treballar en aquesta comarca. Cada batalló tenia entre 700 i mil presos.
Tot i que cada batalló tenia un lloc d'assentament definit, després les companyies i destacaments anaven sent destinades a diferents llocs, en funció d'on havien de treballar o del paratge pel qual avançaven les obres. Els presoners no tenien uniforme en principi, però a mesura que el sistema de treball esclau es va anar consolidant a cada pres se li lliurava una gorra blanca de forma cilíndrica, camisa blanca de tela fort amb una lletra P gravada, pantalons caqui i espardenyes. A cada home se li pintava el seu número de pres amb tinta indeleble sobre la pell del pit.
El menjar era tan escàs i de poca qualitat que els presos que no rebien de les seves famílies paquets amb aliments estaven pràcticament condemnats a morir de fam. En un sol dia de 1941 van morir quaranta-un presos del batalló de Punta Paloma perquè tots havien menjat bolets verinosos. Per on passava una companyia o un destacament desapareixien els llangardaixos, els ratolins i tota mena d'animals petits, a més de les herbes i les arrels que poguessin passar per comestibles. En algunes companyies els presos s'organitzaven de forma comunitària i repartien per a tots el que cada un rebia de la seva família. Aquesta forma comunal va permetre la supervivència de molts. L'amuntegament era extrem i la falta d'higiene total.
La majoria dels presoners provenia de fora d'Andalusia doncs així el règim aplicava la seva política de dispersió i desarrelament social. Es castigava al pres i les seves famílies i s'evitava que el contacte amb coneguts dels voltants pogués encoratjar les fuites o les rebel·lions.
L'arribada massiva de presoners dels batallons de tot el territori espanyol al Camp de Gibraltar a partir de maig de 1939, té una clara explicació històrica. Pocs mesos abans del començament de la II Guerra Mundial, des de maig de 1939, a la comarca es va instal·lar el gruix dels presoners de l'exèrcit republicà vençut convertint-se en la mà d'obra d'un dels projectes de màxima prioritat de l'Estat Major franquista: El Pla de Fortificacions de la Riba Nord de l'Estret.
Es crearà per a això la Comissió de Fortificació de la Frontera Sud que va ser dirigida pel general de brigada d'artilleria Pedro Jevenois Labernade. Aquesta comissió, la missió era estudiar les necessitats militars de l'àrea d'influència de l'Estret i dels voltants de Gibraltar, va elaborar diversos informes que van donar lloc a les obres de fortificació i artillat de l'Estret. L'organització defensiva en l'àrea de l'estret de Gibraltar va ser, sens dubte, un dels projectes estrella del règim franquista. A la primerenca data del 10 de maig de 1939 (feia poc més d'un mes que havia acabat "oficialment" la guerra civil), i en el context històric de preguerra mundial, comencen a arribar a la comarca, progressivament i de manera massiva, tot el material necessari, i el personal, oficials de l'exèrcit, que dirigiria els treballs.
S'organitzaria la costa, donant-li especial atenció a les fortificacions en les línies de possibles desembarcaments, motivat per l'opinió predominant en l'Estat Major franquista de la possibilitat d'un desembarcament de les forces aliades a les costes a l'oest de Tarifa en cas de conflicte, per tal de tenir assegurades la possessió de la costa sud d'Espanya en l'estret i que en unió de la costa nord d'Àfrica en el mateix estret, li donarien a França i Anglaterra la possessió d'aquest pas clau de la Mediterrània i la clau del triomf en la pròxima contesa, en cas que esclatés.
La mà d'obra esclava emprada va patir l'evident duresa de la vida als camps de concentració. Alimentació deficient, morts per fam i malalties, manca d'higiene, el fred o la manca d'abric ... A més, testimonis dels supervivents parlen d'assots, càstigs corporals i també un sistema d'espionatge i delació entre els mateixos presos posat en marxa per l'exèrcit que eufemísticament ho va denominar Servei Especial en els Batallons de Treballadors.
Per als intents de fuga hi havia ordres clares. Això és el que diu una ordre de la Caserna del Generalíssim de 23 de maig de 1938: "A més del filat amb la qual han de tancar els masos o llocs en què es trobin, es faci una rasa, i al qual intenti sortir sense permís per un lloc diferent de l'entrada, se li faci foc sense previ avís. Ordeno que s'observi el rigor més gran amb els presoners dins de la més estricta disciplina".
Aquestes condicions de vida són les que va patir José Figueras Ibáñez en el Camp de Gibraltar i els 30.000 presos que hi van passar. Fins a quinze batallons diferents van treballar en aquesta comarca. Cada batalló tenia entre 700 i mil presos.
Tot i que cada batalló tenia un lloc d'assentament definit, després les companyies i destacaments anaven sent destinades a diferents llocs, en funció d'on havien de treballar o del paratge pel qual avançaven les obres. Els presoners no tenien uniforme en principi, però a mesura que el sistema de treball esclau es va anar consolidant a cada pres se li lliurava una gorra blanca de forma cilíndrica, camisa blanca de tela fort amb una lletra P gravada, pantalons caqui i espardenyes. A cada home se li pintava el seu número de pres amb tinta indeleble sobre la pell del pit.
El menjar era tan escàs i de poca qualitat que els presos que no rebien de les seves famílies paquets amb aliments estaven pràcticament condemnats a morir de fam. En un sol dia de 1941 van morir quaranta-un presos del batalló de Punta Paloma perquè tots havien menjat bolets verinosos. Per on passava una companyia o un destacament desapareixien els llangardaixos, els ratolins i tota mena d'animals petits, a més de les herbes i les arrels que poguessin passar per comestibles. En algunes companyies els presos s'organitzaven de forma comunitària i repartien per a tots el que cada un rebia de la seva família. Aquesta forma comunal va permetre la supervivència de molts. L'amuntegament era extrem i la falta d'higiene total.
La majoria dels presoners provenia de fora d'Andalusia doncs així el règim aplicava la seva política de dispersió i desarrelament social. Es castigava al pres i les seves famílies i s'evitava que el contacte amb coneguts dels voltants pogués encoratjar les fuites o les rebel·lions.
Carretera Castellar-Sotogrande construïda pel Batalló nº4 on treballà com a esclau José Figueras Ibáñez
Avui encara a Sant Adrià no li hem fet camp homenatge oficial ni al presos esclaus que van treballar en la construcció del Pont de la Nacional II, ni ha José Figueras Ibáñez... I ja fem tard. Molt tard.
Avui encara a Sant Adrià no li hem fet camp homenatge oficial ni al presos esclaus que van treballar en la construcció del Pont de la Nacional II, ni ha José Figueras Ibáñez... I ja fem tard. Molt tard.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada